Després de molts dies de treball intens per preparar tots els detalls del campament, va arribar l’hora esperada. Com cada estiu, una cinquantena de nois i noies es van reunir a la plaça del cau per pujar a l’autocar. Motxilles de tots colors, cares adormides, nois i noies i pares i mares emocionats…, tots vibrant perquè comencés el desitjat viatge. Aquest any ens dirigíem a Escalarre, al Pallars Sobirà.
Passades tres hores de viatge, els Ràngers i Noies Guia van fer la primera parada al poble d’Esterri d’Àneu. Allà va començar la seua ruta, una aventura de quatre dies per les valls del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Es van protegir amb crema solar abundant i van començar a caminar en direcció a Cerbi. El primer dia era d’entrenament, així que de seguida van arribar al poble, on van passar la tarda fent jocs de coneixença i algunes altres activitats. Al vespre van plantar la tenda al prat d’un senyor que els el va cedir. El clima era perfecte i el terra suau. Van dormir-hi molt còmodes, alguns deien que millor que a casa!
El segon dia era el més bonic quant a paisatges, però també el més cansat. Es van aixecar d’hora per començar a pujar fins a l’estany de la Gola. L’ascens va ser llarg, especialment per als caps, que havien de carregar amb les preguntes freqüents i les queixes sobre el camí dels ràngers i noies guies. Tot i això, a l’hora de dinar ja eren al refugi, un petit oasi de pau i llibertat amb vistes completes sobre la vall. Allà van dinar les mítiques torrades amb paté, tonyina, fuet i sardines, caràcter distintiu de tota ruta amb el cau. A la tarda van pujar fins a l’estany de la Gola, que es mostrava imponent davant seu i que conservava encara enormes blocs de gel. Allà van fer-hi el compromís i, per tant, cada noi i noia es va prendre uns minuts de solitud per reflexionar sobre ell mateix i els campaments. Al vespre van jugar a La Bruixa (que van reanomenar com El Franquista, ja que el nostre eix d’animació era sobre els maquis). Van anar a dormir d’hora, molt contents i cansats del dia intens que havíem viscut.
El tercer començava dia amb un cel gris. La tarda augurava tempesta i tothom ho sabia, així que van aprofitar el matí per fer una expedició fins als Tres Estanys. Només portaven una motxilla per patrulla amb capelines, roba, aigua i alguns queviures per picar, amb la qual cosa l’ascens va ser dinàmic i agradable per a tothom. En arribar al primer estany, el sol va fer un esforç per deixar-se veure uns minuts i ho van aprofitar per fer una gran guerra de neu de caps contra nois i noies en què, clarament, els ràngers i noies guies van sortir victoriosos. Van seguir l’ascens fins als altres estanys, que es trobaven en uns prats preciosos on pasturaven cavalls de muntanya. L’aigua era neta i pura i això quedava reflectit en els milers de petites truites de riu que habitaven l’estany. Es van animar a pujar fins al coll del Ventolau, amb més vistes sorprenents, on es van fer una foto de record tots junts. Després de descansar uns minuts, van decidir començar a caminar per tornar al refugi i dinar allà, ja que no es fiàvem del temps. Va ser tancar la porta del refugi i començar el xàfec. La tarda la van passar allà, fent jocs diversos i jugant a cartes.
Quan es van despertar el quart dia, van fer les motxilles per començar a baixar directes fins al campament. Encara plovia i feia fred, de manera que l’equip de caps va preparar un bon dia d’abraçades abans d’esmorzar. Va ser divertit veure les capelines de diferents colors baixant per la vall, com si fos un riu humà. La baixada va ser ràpida i fàcil malgrat la pluja, que va parar a mig camí. Cap a l’hora de dinar van arribar, per fi, al campament. Aquest any era més petit que de costum, ja que els P/C i els Trucs eren a l’estranger, de projectes internacionals. Amb l’arribada dels ràngers i noies guies, el campament es va revolucionar i va guanyar vida, ja que ells n’eren els més grans i van assumir aquest rol. Amb l’ajuda dels caps, van plantar el pal amb les banderes i van construir un escorreplats. Van anar a dormir d’hora perquè estaven esgotats de la ruta i, quan l’equip de caps va dir als nois i noies que podrien dormir fins a l’hora que volguessin, es van posar molt contents.
Però al matí del dia següent es van despertar a l’hora habitual, alguns pensant-se que era molt tard ja. Venint de la ruta, l’esmorzar del campament els va semblar d’hotel de cinc estrelles. Van fer els serveis corresponents i, tot seguit, van començar l’entrenament dels maquis. Dividits per patrulles, van fer un combat cos a cos amb pintura, pals d’espuma i pistoles d’aigua. Després d’algunes rondes, en van fer un altre de caps contra nois i noies, en què els caps es van acabar rendint després d’una batalla intensa. Contents i satisfets de l’activitat, van anar a la dutxa, ja que portaven al damunt quatre dies de ruta acumulats i una guerra de pintura.
Els dos dies següents van ser molt esperats pels R/NG, ja que eren els del raid. Van anar fins a Alòs d’Isil, l’últim poble –i el més autèntic– que segueix el curs del riu Noguera Pallaresa. De fet, com que havia estat refugi dels maquis durant la Guerra Civil, van poder fer una descoberta tant del poble com de la seua història.
Els següents dies al campament els van passar volant, entre vetllades amb guitarra, tallers de relaxació, Les hidres, la Guarrinkama, la nit de por, la Promesa, etc. La veritat és que els nois i noies van acabar molt contents i, potser perquè eren pocs, es va crear un sentiment de cohesió entre els ràngers i noies guies i l’equip de caps en general. Era bonic veure com els grans ajudaven i jugaven amb els més petits. Escalarre guardarà entre les seves muntanyes els bons records i aventures d’aquests dies tan intensos que es poden sintetitzar en la tria de fotos que trobareu a continuació.
0 comentaris